El dia 22-1-2011 vaig decidir fer el Pic de Bastiments de 2881m, situat a la part mes oriental del Pirineu. Volia fer una excursió diferent i, juntament amb el meu amic Dani, voliem pujar al cim per unes canals de neu amb grampons i piolets, seria la primera vegada que ho faria.
Així que el dia comença a les 6 del matí. Bon esmorzar per agafar forces i cap el cotxe fins Ripoll. Cafetó de rigor i ja encaminem el tram final fins a Set Cases on agafem la carretera que ens porta a l’estació d’esquí de Vallter 2000, d’on comença l’excursió.
Arribem a les 8 del matí. El fred és inhumà. el termometre marca -12ºC. Tot està gelat. Ens abriguem bé dins del cotxe i després de pensar si fem o no fem l’excursió amb aquest fred ens decidim per fer-la. Ens calcem els grampons i iniciem la marxa fins el refugi de Vallter que es troba a només 20minuts.
Entrem i disfrutem de l’escalfor del refugi. Temperatura -14ºC. No molt convençuts prenem la marxa, passem la pista d’esquí i ens trobem de front amb el Coll de la Marrana (sisi, es diu així). Un cop allà decidim el camí i la canal a fer. Un cop decidida amb entusiasme ens dirigim cap a la canal.
Primer cop que faig una canal, em sentia emocionat, alhora que gelat. A la que paravem, sortiem del sol, o ens haviem de treure un dels dos guants per lligar-nos un grampó o fer qualsevol cosa, ens gelavem al instant. La braga estava dura, blanca i gelada. Pujem amunt per la canal, divertidíssima. A més, mentre pujem decidim deixar-nos caure alguna vegada uns metres, provant l’eficacia del piolets i gaudint de l’emoció.
Després d’una dura pujada per la canal arribem al coll de la Marrana.
El sol fa que hi hagi menys neu així que ens treiem els grampons i trotem fins l’inici de la pujada final al Pic. Pujem per la dura pujada fins que arribem a dalt d’un petit coll que haurem de cadenar fins arribar al nostre estimat i lluitat Pic. Però a dalt el fred es fa insoportable i el vent fa que la sensació tèrmica sigui sobre els -20ºC. Sense perdre un instant anem fins el Pic on arribem esgotats i sense forces. El temps mínim per fer 2 fotos i baixar rapidíssim cap el refugi.
La baixada genial, divertida, free-style, corrent, saltant… Malauradament, el meu amic Dani es torça el turmell en la zona més tonta i es fa mal de veritat. Des d’aquest punt fins el refugi el retorn es fa un suplici perque quasi no pot caminar i l’he de ajudar a baixar per les difícils pendents. Amb el fred extrem, a més, els primers simptomes d’hipotèrmia apareixen i es van accentuant a mesura que avancem molt i molt lentament. El Dani pateix, jo també, però hem d’arribar abans de quedar-nos gelats de veritat. Per sort, aconseguim arribar al refugi després d’una dura lluita contra els elements i la lesió. Reposem, menjem, envenem el peu i molt xino xano arribem al cotxe i enfilem el camí de tornada.
Realment fins passades 5 o 6 hores de l’excursió no m’acabo de recuperar bé del fred. Però la satisfacció d’haver superat una situació límit pel fred i la lesió del meu amic m’omple. He viscut una nova aventura, aquesta molt diferent a la majoria que he tingut, i ho he passat malament però m’he superat, he lluitat, he guanyat. M’encanta i ho repeteria. Quina serà la pròxima? Només se que anar per canals de neu m’ha encantat i és una cosa que, no ho se si aquest any, pero l’any que ve vull fer molt!
Lluís Barbé 
Deja una respuesta